Xarxes, ecosistemes i pols cooperatius: cap a un altre desenvolupament econòmic territorial

20 d'octubre de 2025

El passat 19 de setembre els ecosistemes locals, xarxes i pols cooperatius es van trobar a Girona al Fòrum Cooperativista amb el propòsit compartit de sistematitzar experiències i contribuir a la seva divulgació, reconeixement i consolidació. L’Ivan Miró de la cooperativa La Ciutat Invisible hi va participar i en aquest article, publicat per el Jornal.cat, reflexiona sobre els diferents models, els seus antecedents i referents.

Ivan Miró, cooperativista de La Ciutat Invisible.
Article publicat originalment al Jornal.cat. Consulta la publicació original aquí.

Fotografia: XES – Fòrum cooperativisa 2025.

A Catalunya, bona part dels problemes socioeconòmics que patim, com l’insultant preu de l’habitatge, els baixos salaris i la precarietat laboral, el racisme estructural, la pèrdua de sobirania alimentària, l’afebliment de la llengua catalana, la destrucció de les comunitats locals o l’alteració dels ecosistemes, entre d’altres, es troben relacionats amb un model econòmic globalitzat que centralitza les decisions en les elits capitalistes i situa el territori únicament com un recurs productiu, sense capacitat de decidir el seu propi projecte de desenvolupament.

Aquesta manca de sobirania econòmica democràtica, que deixa el futur del país en mans de les borses de New York, els despatxos de Silicon Valley, els passadissos de Brussel·les, els ministeris de Madrid o les seus patronals de Barcelona, exigeix descentralitzar – mentalment, políticament, econòmicament- també les estratègies d’aquells moviments que construeixen un altre model econòmic, com el cooperativisme i l’economia social i solidària (ESS).

Per sort, en els darrers anys, desbordant les dinàmiques centralitzadores que encara arrossega bona part del cooperativisme català, està naixent un canvi des de baix. Des dels barris, els municipis i les comarques, noves articulacions territorials del cooperativisme i l’economia solidària promouen un altre desenvolupament econòmic territorial, en el sentit de democratitzar les relacions econòmiques en l’àmbit local, a partir de la intercooperació política i econòmica entre les iniciatives de l’ESS i la seva relació amb l’entorn, sigui amb l’economia local, el municipalisme i altres polítiques públiques, sigui amb la comunitat o els moviments socials.

Foto: Capfoguer – Fòrum cooperativista 2025

Si bé el debat sobre la descentralització del cooperativisme ja es donà a Catalunya durant la 2a República, quan es crearen federacions comarcals amb base a ciutats com Igualada, Valls o Manresa i comarques com el Baix Llobregat, el Maresme o les Terres Gironines, avui les noves pràctiques territorials no es dirigeixen tant a l’articulació política del cooperativisme sinó que es produeixen en termes d’aglomeració productiva, un fenomen que els economistes definirien com “agrupacions geogràfiques d’unitats productives relacionades entre sí”.

Tanmateix, aquestes experiències no s’inspiren en els clústers, dissenyats per a l’especialització productiva per la competitivitat, i vinculats a un enfocament d’economia neoclàssica o liberal (Michael Porter), ni tampoc emulen els districtes industrials, que si bé s’orienten als mercats de treball locals i als acords amb la comunitat (Giacomo Becattini), sovint acaben tematitzant productivament el territori, com el cas dels monocultius agroindustrials.

Més aviat, aquestes noves articulacions territorials dialoguen amb experiències europees de caràcter cooperatiu i transformador, com els consorcis cooperatius italians, que compten amb una legislació específica i que n’hi ha més d’un miler que articulen la intercooperació a nivell local o regional, o els pols territorials de cooperació econòmica a França, que estan reconeguts per la Llei francesa d’ESS del 2014 i mutualitzen serveis i estratègies entre cooperatives i associacions comunitàries per un desenvolupament econòmic territorial transformador.

Contextos i característiques de les articulacions territorials catalanes

A Catalunya, a més de la inspiració d’aquestes experiències, una sèrie de factors econòmics, polítics i socials han impulsat les noves articulacions territorials del cooperativisme i l’economia solidària. Encara que molt relacionats amb l’auge general de l’ESS catalana de les dues darreres dècades, aquests elements expressen una dimensió específicament territorial.

En primer lloc, la crisi econòmica del 2008 i les seves conseqüències intensificaren la crítica a l’economia global i concretaren les propostes d’una altra economia local. Per exemple, el 2009, s’inicià el projecte Barri Cooperatiu, per desplegar el mercat social en termes territorials, on el cooperativisme i l’economia solidària, organitzades localment, esdevenien eines perquè les comunitats locals afrontessin les seves necessitats de forma col·lectiva. La posterior idea de Municipi Cooperatiu, impulsada per algunes federacions, recolliria part d’aquella proposta.

A més de la crisi econòmica, les lluites socials com el 15M i altres moviments com l’independentisme, l’ecologisme o el feminisme, així com diversos moviments comunitaris, reforçaren la dimensió local i permeteren crear estructures on el cooperativisme ja no actuava només de forma general, sinó que s’articulava per incidir territorialment. D’allí nasqueren aportacions des del Prat del Llobregat o Sants, entre d’altres, que començaren a parlar d’ecosistemes locals d’economia solidària o d’ecosistemes cooperatius locals, en tant que estructures econòmiques democràtiques, distribuïdes en un territori concret i articulades per òrgans de govern comuns, que practicaven la intercooperació i el suport mutu entre iniciatives i, respecte al territori, impulsaven un altre tipus de desenvolupament econòmic a partir de la democratització, la relocalització, la diversificació i la transició ecosocial de l’economia.

En paral·lel, el moviment general de l’economia solidària, organitzat a la XES, començà a referir-se a les xarxes locals d’economia solidària; s’iniciaven experiències com Coop57 – Barcelonès Nord o els grups locals de Som Energia, Som Mobilitat i Fiare, i es desplegaven els pols cooperatius, entesos com a espais físics de referència que aixopluguen iniciatives de l’ESS per a incrementar-ne tant la seva viabilitat socioeconòmica com la seva capacitat d’impacte social.

Finalment, l’onada de polítiques públiques de promoció de l’ESS, iniciada a partir del 2015, reconegué aquesta dimensió territorial amb el suport públic, a partir de dispositius com els Ateneus Cooperatius, eines públic-cooperatives fonamentals per a l’impuls de l’articulació territorial, o amb altres convocatòries públiques que recollien les propostes del moviment o noves necessitats socials, com els ecosistemes cooperatius o les Comunalitats Urbanes.

Fruit de la interrelació de tots aquests processos, avui emergeix arreu del país una diversitat de formes d’articulació territorial de les iniciatives socioeconòmiques transformadores, que amb les seves febleses i potències, sovint expressen una realitat: que hi ha un nou cooperativisme i una nova economia solidària que neix des de baix, arrelada al territori, amb vincles comunitaris i amb una forta voluntat de transformació social.

Aquestes articulacions territorials, sovint amb aliança amb els projectes cooperatius de país, localitzen geogràficament sectors productius i reproductius estratègics per les comunitats locals, com l’agroecologia, la cultura, les cures, l’energia, les finances, la comunicació, la tecnologia, la restauració, l’educació, la logística o l’arquitectura. Creen llocs de treball, consum o habitatge als seus territoris, relacions de proximitat amb les economies comunitàries, així com models de democràcia econòmica local a partir de la planificació públic-cooperativa-comunitària.

Davant d’aquesta nova realitat, cal sistematitzar les aportacions de cadascuna d’aquestes articulacions, per tal de reforçar-les, hibridar-les i expandir-les, i entendre que dibuixen, de forma diversa, un model català d’articulació territorial del cooperativisme i l’economia solidària que entén el territori no únicament com un recurs, sinó com un subjecte col·lectiu que, a partir de recuperar la sobirania econòmica, s’autodetermina en termes polítics, social i culturals.

Aquestes articulacions territorials, i els seus aprenentatges, són imprescindibles no només per a desplegar avui unes economies locals justes, participatives i resilients, sinó per a encarar la planificació democràtica del conjunt de l’economia catalana, per tal de superar l’actual règim d’acumulació turístic-immobiliari i establir un nou model econòmic i productiu que afronti de forma emancipadora els grans reptes socials i ecològics que ens afecten com a país.

Aquest text té una llicència Creative Commons (Reconeixement – No Comercial – Compartit Igual) per fomentar-ne la rèplica i la transformació mantenint el reconeixement a les persones i organitzacions que l’han creat i ha estat publicat originàriament al Jornal.cat