Recuperació de camps de conreu a la Serra de Marina i el referent de Collserola
3 de novembre de 2022
La crisi ecològica i social, així com el risc de col·lapse de subministraments, i la necessitat de re-empoderar-nos en l’abastiment alimentari, fan cada cop més necessari explorar el potencial de producció agrícola de proximitat.
El 29 de setembre de 2022 va tenir lloc a Badalona una taula rodona per parlar de la possibilitat de recuperació dels camps de conreu al Parc de la Serra de Marina i les seves àrees properes. També s’hi va presentar, com a referent, l’experiència del projecte Alimentem Collserola.
Ciutats com Badalona, Sant Adrià, Santa Coloma i Barcelona, durant les darreres dècades, han urbanitzat gran part de les terres fèrtils que podrien alimentar la seva població. També les àrees de producció agrícola properes del Maresme, el Vallès i el Baix Llobregat han estat fortament urbanitzades. La creació dels Parcs Naturals va frenar la urbanització que s’estava produint cap a muntanya. Tot i això bona part de les terres cultivables no ho estan sent. El moviment agroecològic ha reclamat explorar en el possible la producció de proximitat per evitar els efectes negatius del transport i també l’aplicació de criteris ecològics i de salut en la producció d’aliments.
La crisi climàtica i ambiental, a més del risc de col·lapse en els subministraments, estan fent que afrontar la qüestió sigui cada cop més urgent. D’altra banda les vocacions per dedicar-se a tasques del sector primari o de la distribució d’aliments troben moltes dificultats per realitzar-se i la serralada litoral catalana i les seves faldes tenen un potencial per l’agricultura i la ramaderia de proximitat que no s’està aprofitant.
La taula rodona va tenir lloc a la sala de premsa de l’Ajuntament de Badalona, moderada per la Dolors Clotas – de la cooperativa Conreu Sereny-, i va comptar amb les intervencions d’en Jordi Pujol i Forn, geògraf -que va parlar sobre l’evolució del paisatge agrícola i forestal de la Serralada de Marina-, la Annaïs Sastre Morató – que va explicar l’experiència d’Arran de Terra i L’Aresta amb Alimentem Collserola-, la Cinta Pérez – biòloga i directora del Consorci del Parc de la Serralada de Marina-, i d’en Xavier Recasens – tècnic de Medi Ambient de l’Ajuntament de Badalona.
El referent de Collserola
Des de 2016 al Parc Natural de la Serra de Collserola i al seu àmbit d’influència s’està desenvolupant un Projecte integral de Dinamització Local Agroecològica amb el nom Alimentem Collserola, que té per objectiu promoure la transició agroecològica del sistema alimentari, amb especial èmfasi en la reactivació de l’activitat agroramadera.
L’Anaïs Sastre Morató és membre de la cooperativa de treball Arran de terra que facilita diversos processos locals de transició ecològica, entre els quals el de Collserola. Per recuperar terres cal la pagesia i aquesta és una feina que es troba en una situació delicada, el preu dels costos ha pujat per sobre del 30% i l’agroindústria està escanyant els petits productors. Tenim un sistema econòmic i polític que afavoreix la industrialització agrària centrada en els porcs i la fruita; això porta que la cultura agrària i la diversitat de cultius estiguin desapareixent, alhora que moltes explotacions estiguin plegant. Són coses que no ens podem permetre i des de la dinamització local agroecològica es treballa facilitant eines per impedir-ho.
La idea que se sol tenir de Collserola des de les ciutats circumdants és que és un bosc per anar-hi a caminar. A la serra s’ha perdut terra agrària des del 21% que hi havia al 1956 fins al 6% actual (amb dades de 2018). S’han identificat 148 hectàrees de terra recuperable, però per fer-ho cal estudiar quines terres són més fàcil de recuperar i quanta pagesia queda. Es va fer un procés participatiu i dos plans d’acció (2018-21 i 2021-24). Un primer pas és saber d’on partim: quin tipus de pagesia hi ha? S’estan guanyant la vida? Quines activitats complementàries es fan? Es produeix ecològic? Quin producte venen? Un fet diferencial de Collserola és que la mitjana d’edat de la pagesia és molt jove, de 37 anys, mentre que la general de Catalunya és de 55 anys. D’altra banda la majoria fa agricultura ecològica i venda directa, a la mateixa finca, amb distribució de cistella o en mercats de pagès.
Amb aquest procés s’han creat diferents espais de governança i una planificació conjunta de les accions amb tots els agents. Hi ha una comissió de seguiment on participen els ajuntaments, la Generalitat li l’AMB. El propòsit és generar canvis estructurals que es mantinguin quan el projecte de dinamització acabi i Arran de terra deixi de jugar el paper facilitador. Un espai de participació que es va crear és el Plenari de la Pagesia que ha posat en contacte pagesos dels diferents municipis (cosa que no havia passat abans) i ha donat lloc a la creació de l’associació “Collserola pagesa”.
Hi ha 4 eixos d’intervenció:
- Arrela’t, servei de suport integral a la pagesia de Collserola, en els àmbits de la planificació i producció, creació i consolidació de projecte empresarial i tramitació administrativa. S’ofereix assessorament gratuït des de la perspectiva de l’Agroecologia i l’Economia Social i Solidària per tal de millorar la viabilitat ecològica, econòmica i social de les finques professionals agro-ramaderes de Collserola.
- Banc de terres de Collserola, orientat a promoure la recuperació i l’aprofitament sostenible de la terra agrària en desús i/o abandonada.
- Contracte Agrari de Collserola, projecte que té com a objectiu reconèixer els serveis ecosistèmics que brinda la pagesia de Collserola mitjançant un sistema de compensacions econòmiques.
Per l’Arrela’t hi ha un pressupost 5000€, modest però que s’aprofita molt i que surt del Consorci del Parc. Es donen paquets de 700€ per finca per pagar assessoraments.
També s’han detectat les finques que són públiques i s’han licitat, tant masies com terres. Es busca blindar les activitats a les masies, en la licitació l’activitat agrària passa davant de qualsevol altre tipus d’activitat. També es prioritza qui ja està funcionant i necessita més terres. Més enllà de la propietat pública també es fa mediació amb la propietat privada (molt dividida) per alliberar terres per al conreu i que s’arrendin a la pagesia.
El que fa la pagesia de gestió del territori no ho ha de fer l’administració pública. És més barat i més ecològic mantenir zones amb ramats que contractar serveis forestals amb desbrossadores, transport i altra maquinària. La pastura ha de ser ben gestionada, controlada i regenerativa. Per exemple, organitzar la pastura en rotacions, segons la zona, de 90 dies, per afavorir el rebrot i no empobrir el sòl.
El Contracte Agrari de Collserola (CAC) té en compte que a la serra es fa una agricultura de muntanya, que té uns costos més elevats que, posem per cas, la plana del Baix Llobregat. A muntanya les finques són allargades i de més difícil accés. Per això cal compensar els serveis ecosistèmics que la pagesia fa i que la societat necessita. Per això s’han basat en el Contracte Agrari de Mallorca, que partia d’una situació molt similar. Es paguen 5000€ anuals per finca amb una part fixa i una part variable subjecta a determinades accions com són el manteniment de camins o l’ús d’adobs locals.
Es vol que la pagesia pugui funcionar sense necessitat de subvencions però alhora hi ha la urgència d’aconseguir que la gent no plegui o que tingui facilitats per incorporar-se a la producció primària, mentre es fan canvis estructurals més profunds de cara al futur. Una oportunitat propera per complementar ingressos per la pagesia i els ramaders són els Plans de Prevenció d’Incendis que tindran dotació per determinades tasques ecosistèmiques.
Evolució del paisatge agrícola i forestal
El paisatge agrícola i forestal de la serralada litoral entre el Besòs i el Tordera i, molt especialment, en la seva zona sud, en el que actualment és el Parc de la Serra de Marina i la seva àrea d’influència, ha canviat molt. Entendre’n l’evolució ens ajuda a entendre les actuacions que s’hi poden fer.
En Jordi Pujol i Forn, geògraf i bon coneixedor d’aquesta àrea, en distingeix tres zones: la de la serra (que havia estat bosc i després vinya), la franja dels turons i torrents, i la plana. Entre els segles XVI i XIX la muntanya es transforma completament amb una plantació extensa de vinya que puja fins a dalt. Un estudi de 1975 (basat en fotografies aèries de 1974) mostra una nova transformació, amb un paisatge mosaic amb brolles o bosc secundari de pins segons els anys que fa que vinya havia estat abandonada.
A la franja intermitja és on es produeix el contacte sorrenc de muntanya amb l’argilós de la plana, té un aqüífer important i, per tant, disponibilitat abundant d’aigua, que ha facilitat els assentaments humans i els conreus. Des de Can Zam a Santa Coloma fins a Tiana s’estenia una franja poblada de nuclis històrics antics i una munió de cases de pagès, masies o masoveries del monestir, aprofitant aquests recursos. Una franja que es comunicava a través del Camí del mig (també dit dels francesos o dels contrabandistes). La majoria eren explotacions familiars d’economia mixta amb agricultura i ramaderia, que van subsistir gràcies a la rotació de conreus, que els permetia salvar les males collites en un d’ells. S’ubicaven seguint el mateix patró que les viles romanes, en llocs lleugerament enlairats i protegits per darrere amb un turó, el bosc darrere i els camps davant. S’agrupaven en petits nuclis, per protecció i per mancomunar recursos com el trull o les basses.
Un document del segle XVI del que els cartoixans cobraven a les masies ens mostra la varietat del que produïen: blat, mill, fajol, raïm, cànem, blats moriscos, ametlles, tramussos, pinyes, fruita, palla, pollastres, …
Practicaven el guaret forestal, consistent en alternar la vinya amb el bosc de pins. La vinya té una vida productiva de 30 anys, també és el temps de vida mitjà del pi pinyoner i alhora el que tenia la vida laboral activa d’un pagès. Quan arrencava la vinya el pagès hi plantava pins i a la pineda propera tallava els pins (que n’havien restituït la fertilitat) i hi plantava vinya, això coincidia amb el relleu generacional. El paisatge de mosaic entre pineda i cultius s’explica per aquesta pràctica. La vinya era també l’assegurança de la pagesia, si els altres conreus tenien una mala collita la verema en mitigava l’impacte facilitant uns ingressos.
Pel que fa a la plana, aquesta havia estat la zona de terres potencialment més productives, amb sòls més profunds i fèrtils, en una zona que és la del Delta del Besòs. Però amb alguns problemes: el riu l’inundava i també ha anat canviant el seu curs, hi havia la necessitat de drenar, sorgien aiguamolls i hi havia el risc del paludisme, a més de la pirateria que fins al segle XIX amenaçava la plana. Els romans van transformar fortament aquesta zona imposant-li un ritme de producció que depassava les necessitats de la gent que hi vivia: van transformar la plana fins al Camí del mig en zona agrícola per al comerç colonial, alterant la dinàmica natural que hi havia hagut. Quan van marxar els romans l’activitat agrícola va decaure i alguns aiguamolls es van recuperar, això explica que els monjos de Sant Jeroni haguessin de dessecar-ne una part. Durant molt de temps la plana i la zona de turons de la Serra d’en Mena va ser un mosaic de cultius i pinedes per la pràctica del guaret forestal.
Al segle XVIII de nou els mercats colonials transformen el paisatge: es planten vinyes fins a la carena, es fan feixes per protegir la pèrdua del sòl i bosquets de pins per regenerar-lo. A les parts baixes es va intensificar el conreu de la morera i el garrofer, també s’hi va introduir el conreu dels tarongers. Tota la muntanya passa llavors a ser una àrea productiva, no per resoldre les necessitats de la gent que viu al seu voltant, sinó per al comerç transatlàntic.
De tot aquest procés en Jordi Pujol i Forn en fa notar algunes herències importants que si actualment volem recuperar l’activitat agrícola hauríem d’aprofitar, allò que ja està fet, existeix, que no cal fer de nou, encara que s’estigui malmetent:
- _Les famílies pageses que han perseverat, malgrat les poques perspectives, i que transmeten la memòria de segles d’interacció humana amb el medi.
- _Les hores i hores de treball invertides en crear infraestructura agrària al territori durant generacions: masies i dependències, rieres i la seva canalització, camins i la seva conservació, protecció de marges, terraplenament de terres, desaigües, correcció de sòls massa arenosos o sorrencs, refugis i barraques de vinya, feixes, basses, captació d’aigua de les mines, fonts, canals de rec, etc.
També assenyala que si la serra i la seva àrea ha estat i volem que sigui un medi divers, no podem fer el mateix tipus d’actuació a tota la zona del parc. Per això dibuixa tres escenaris:
- _ Marges del parc i zones de contacte amb estructures urbanes: instal·lar-hi activitats tipus «diafragma» que concentrin visitants ocasionals i protegeixin l’interior del parc. Podrien haver-hi àrees de pic-nic o esbarjo, però cal alternar-ho amb hortets, picadors, gardens, vivers i plantacions obertes.
- _ Zones on hi ha agricultura o n’hi ha hagut fins fa poc: potenciar i facilitar l’aparell productiu, donar incentius per la continuïtat i per a nous projectes, per fer activitat ramadera i suport a activitats del consorci (neteja de fonts, recuperació de torrenteres, …).
- Serralada: cal decidir entre dues opcions: volem mantenir el «miratge» del verd i la il·lusió que la muntanya es recupera sola i mirem cap on va? O fem un pas més endavant i el fem un espai productiu? Podem tenir zones dedicades a «recuperació de bosc» i altres zones a la reinstauració d’activitat agrícola amb vinyes i arbres fruiters, amb floració perquè les colònies pol·linitzadores ho estan passant malament degut a la retirada de les brolles.
Quin potencial de recuperació de cultius té la Serralada de Marina?
Identificar les terres potencialment agrícoles, la qualitat del sòl, la facilitat d’explotació i idoneïtat, així com posar d’acord els propietaris, és una feina que s’ha de fer. Xavier Recasens – tècnic de Medi Ambient de l’Ajuntament de Badalona – en fa una primera aproximació, avisant que no es basa en feina sobre el terreny ni pot ser un estudi definitiu, a partir de diferents dades de les quals es disposa:
- _ La DUR, que recull informació de qui rep ajuts per activitat agrícola, els cultius vinculats a una D.O i les dades d’explotacions agroecològica, mostra només 2 finques agrícoles i 4 dedicades a la ramaderia. Sabem que hi ha alguns horts més d’autoconsum i també altres horts professionals, per tant, identificar el que és agrícola només amb la DUR seria una aproximació insuficient.
- _ SIGPAC és una eina que identifica parcel·les agrícoles per fotointerpretació. S’hi veuen les característiques micro-parcel·les. Són 25 hectàrees de fruiters, hivernacles, oliveres, terra arable, horta i vinya.
- _ Cadastre, passada la seva informació a representació visual mostra en color verd les terres de vocació agrícola. En color taronja les que el cadastre qualifica de “pastura improductiva” i que ho podrien ser. En vermell s’hi mostren matollars, vials agraris i bosc. El Pla General Metropolità actualment vigent (de 1978) qualifica la major part de la serralada com a part forestal i algunes són parcs i jardins (codi 6), equipaments en sòl rural o “zona lliure permanent”.
- _ El Pla Especial de la Serralada de Marina, que qualifica una franja agrícola directa molt petita, una altra zona agroforestal, una més àmplia zona d’interès natural i una zona d’alt interès ecològic que coincideix amb la carena.
Si ens proposem la recuperació de terres per al cultiu, Xavier Recasens indica que caldrà tenir-ne en compte els factors afavoridors o limitants: profunditat del sòl, pendent, etc.
Un altre factor qualitatiu és l’agricultura urbana i la periurbana. No són grans explotacions, hi ha molta fragmentació parcel·lària i solen ser d’autoconsum, d’ús educatiu i/o social. L’any 1999 la FAO va posar a l’ordre del dia l’agricultura urbana i periurbana en identificar que hi participaven 800 milions de persones al món. La Llei d’Espais Agraris 3/2019, en el seu article 22, també parla de l’agricultura periurbana on requereix que: produeixi aliments o productes forestals alhora que estigui enfocada a la qualitat, la preservació del mediambient i els valors culturals.
A Badalona l’escola Angeleta Ferrer és la pionera (1981-82) dels horts escolars que ara tenen 31 escoles de la ciutat. L’Ajuntament l’any 2007 va eliminar els horts urbans de les lleres i se’n van licitar a altres zones, restringit-ho a persones de més de 60 anys. Can Barriga és hort comunitari. Entre Can Codina i Can Cabanyes hi ha 2000m2 d’horts periurbans que ara estan aturats. S’estan redefinint les polítiques i segurament es suprimirà la restricció d’edat que ara no té sentit.
Quin paper hi pot jugar el Parc Natural i en quin marc?
La Cinta Pérez – biòloga i directora del Consorci del Parc de la Serralada de Marina– explica que el Parc de la Serra de Marina es regeix per un Pla Especial que es va aprovar fa 20 anys. Si es fes ara seria diferent, però actualment és el marc al qual atenir-se. El Pla es pot dir que arribava tard, la ciutadania duia dècades lluitant per la protecció, però és important perquè preserva un espai natural al mig d’una gran conurbació urbana. El Pla zonifica el que es pot fer i el que no en l’espai del Parc. Qualifica una mínima part com a agrícola i una part altíssima com «agroforestal» (agricultura, pineda, vinya, ramaderia).
La gestió del Parc ha de tenir en compte tres potes:
- Conservació (raó de ser), amb importància també del sector primari
- Ús públic (entès també com un servei social, que s’ha posat especialment de relleu amb la Pandèmia)
- Desenvolupament (sector primari i terciari)
Com a eines econòmiques es compta principalment amb les subvencions per activitats de la Diputació de Barcelona. Inicialment eren només per fer activitats culturals als parcs i actualment s’ha ampliat a altres tipus d’activitats. També s’ha comptat amb aportacions econòmiques més grans com amb un programa de La Caixa que no ha tingut continuïtat però que, pel que fa a l’àmbit agrícola, va permetre netejar i desbrossar zones per recuperar-ne l’ús, com la mateixa Vall de Betlem.
El Consorci del Parc actua per delegació dels ajuntaments que en formen part. Per qualsevol activitat dins el part el consorci ha de fer un informe que és “preceptiu” però “no vinculant”. Per autoritzar l’activitat l’ajuntament al que li correspongui ha de tenir en consideració l’informe del consorci.
El Pla es refereix a vinya, fruiters i cereals en l’àrea qualificada com a agroforestal. Per tant, la preservació no implica descartar el que proposava en Jordi Pujol i Forn d’anar cap a un paisatge de mosaic, amb guaret forestal, a la mateixa serra. S’està estudiant la possibilitat que ramats de rucs pasturin i col·laborin en desbrossar. També de traslladar el model del Parc del Garraf on el terciari se serveixi del primari. Però hi ha poc primari. Hi ha molta superfície recuperable per a usos agrícoles o ramaders, tot i que cal tenir en compte tots els factors, com és la qualitat del sòl, l’accessibilitat i la disponibilitat d’aigua.
Debat
Al debat sorgeixen moltes qüestions. Entre els assistents hi ha molta gent vinculada a iniciatives agrícoles o ramaderes, a la lluita contra el canvi climàtic, a l’ecologisme i al consum agroecològic.
Es parla, entre altres, d’incentivar les persones que volen emprendre en el sector primari. Els projectes han de tenir viabilitat econòmica i ambiental. Ara més aviat se’ls desincentiva, hi ha traves administratives, dificultats per accedir a la terra i un marc econòmic desencoratjador. Caldria veure com vehicular i per quin canal els diners que està aportant la Unió europea perquè contribueixin a un canvi ecosocial i afavoreixin l’activitat primària de proximitat. També hi ha molt suport econòmic per a propietaris agroforestals que podria anar a facilitar les coses. Les associacions de propietaris poden ser una bona eina.
Es parla també de les deixalles acumulades per anys d’abocaments incontrolats, restes de barraquisme o de microparcel·les, que fa que hi hagi uralita i altres restes al parc i la seva àrea. Hi ha una oportunitat que l’agricultura periurbana aprofiti les aigües regenerades, això es contempla en les directives europees.
També es parla de l’emergència climàtica, recuperar conreus és preparar-se pel que ens ve a sobre, però cal que no hi hagi traves administratives i que s’actuï activament per facilitar les coses a la pagesia i a la vocació pagesa.
Hi ha gent amb ganes de treballar, però se li ha de donar suport per obtenir ajuts, per fer els tràmits, per capacitar-se i per posar en marxa i sostenir l’activitat.
Per saber-ne més
- Alimentem Collserola. Informació a la web del Parc.
- Alimentem Collserola. Informació a la web d’Arran de terra.
- Sectors estratègics ecosocials metropolitans del cooperativisme i l’economia solidària (octubre 2022)
- Agroecologia a la 2a Taula territorial (setembre 2022)
- Jornada “Agricultura als espais metropolitans” (octubre 2020)